diumenge, 5 d’abril de 2015

CAP&CUA TAPES, L'HÀBIT NO FA'L MONJO

Establiment: Cap & Cua Tapes
43001 Tarragona
Carrer Lleida, 6
Tfn 977 216 198
Preu orientatiu: 15€

Cap & Cua Tapes

Local bonic, modernet, amb tele, molts endolls, plats de pissarra i sal de colors. Alguna tapa es salva. El personal és somrient.  És un 1 estrella Pepa Pink.


LOCAL
Accés:
Carrer vianants
Aparcament:
Al mercat
Espai:
Mitjà (40 p)
Distribució:
Ampla
Il·luminació:
Bona
Mobiliari:
Cadires
Molts endolls
Neteja_serveis:
Fora de servei el de dones
Assecador_mans:
Paper
Canviador:
No
Extres:
No
PERSONAL
CARTA
Vestuari:
Uniforme
Amabilitat:
Eficàcia:
No
Presentació:
Plastificada
Vins:
De la terra

D'altres terres
IDIOMES
Català
Español




Al carrer Lleida han obert fa uns mesos un local de tapes. Vam fer un primer tast al febrer; res, una cervesa per veure el lloc. Molt bonic. No hi havia most (res estrany per aquestes terres catalanes) i la tapa servida amb la canya era un tall d'embotit i un bitxo verd a sobre.
Amb l'excusa de l'aniversari de la Montse vam decidir fer un sopar allà a base de tapes. Segons anàvem arribant demanàvem una cervesa, o un vi en el meu cas, i portaven una tapa, a mi em va tocar un "xampi" amb alguna cosa. Els últims en arribar (el Martín i el Krzys) ja no van rebre tapa amb la beguda, deu ser que el local estava ple i van començar a despistar-se.
La Vicky va escollir un vi negre jove, fàcil de beure i de pagar, del que en caurien unes quantes ampolles.

Pop rostit amb patates sobre un llit de carbassa. El llit es veia poc, eren uns fils de puré de carabassa amb pop i sal per damunt. Les patates són les mateixes de les braves. El pop... tireganyós. Tothom va mirar a l'Ana (la gallega de la panda) a veure si el seu palatal, més acostumat que el nostre a menjar pop i altres productes gallecs, ens negava l'evidència. Era una goma dura i tèbia. Vam comentar d'avisar al cuiner per a que ho tastés, però no ho vam fer... És impossible que algú cuini això i que l'hagi tastat, el posi a taula. O pot ser que al cuiner no li agrada el pop.
Patates braves estil Barcelona. Toves. Amb el descobriment de la sal volcànica per donar-li un toc de avantguarda. No les he vistes mai per Barcelona fetes amb aquest estil.
Croquetes casolanes d'aviram. Si la farsa hagués estat amb un punt més de sal i haguessin evitat tirar la crema acètica per a sobra, podien haver estat unes croquetes millors. Per què remullar un arrebossat??
Ous estrellats, amb pernil i pebrots verds. Un plat fet amb oli de sabor intens i que vam menjar-nos prou ràpid.
Callos "a la Juanita". Imagino que aquesta dona és hipertensa i amb nivells de colesterol elevat. Després de demanar que escalfessin el plat, (la tripa freda no ens feia el pes) vam demanar també la sal i el plat va millorar. Van trigar tant en escalfar el plat que vam pensar ho estaven cuinant de nou. I tant en portar la sal que pensàvem es quedaria fred una altra vegada.
Pollastre cruixent amb salsa de soja i mel. Presentat en un original taco de fusta, unes piruletes de pollastre fregit (llàstima l'oli...) cobertes amb allioli (molt bo). Es veu que la soja i mel s'havia acabat. No ens vam dir res però algú a taula es va adonar que això no era soja i mel. Podeu veure a la foto els moderns salers que vaig anar a buscar cansada d'esperar que portessin la sal.
Per postres podíem escollir entre el tiramisú, pastisos diversos, mel i mató... Aquí podeu veure la foto del pastís selva negra (no comments). També vam tastar la mel i mató. Les nous sobraven, no pregunteu per què.
Vam sortir per uns 15€ per cap. De sis tapes, dos completament evitables, dos a millorar i dos acceptables. Si hi aneu, potser vosaltres tingueu més sort a l'hora de demanar altres tapes, i que trobeu el lavabo de dones en funcionament. Jo no portava les botes de goma aquella nit.

8 comentaris:

  1. Ostres.... I encara dius "si hi aneu...". Com i ens quedessin ganes després de llegir la teva entrada. Pop gomós? Descobrint la sal volcànica? Croquetes amb balsàmic? Callos freds i insulsos? Postres $%&&$?

    Amb tots els bons llocs que has publicat de Tarragona, no seré pas jo qui trepitgi aquest garito... ;-)

    Salutacions.

    ResponSuprimeix
  2. Jordi, es que no se sap mai com assaboreixen altres persones un plat. El local estava ple, jo estava al·lucinant amb els plats i no hi cabia una persona més dins. Per a mi va ser decebedor però hi gustos per a tot.

    Salut!!

    ResponSuprimeix
  3. Però el més important és la companyia!! :-)))

    Santi

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, sort de la companyia, tot és amb somriures amb una bona companyia.
      :*
      Petons!

      Suprimeix
  4. Osti tu... quin desastre... a mida que anava avançant la lectura, m'agafava més angunia...

    I callos freds..... Jo soc un fan dels callos, però calents, calents....

    M'apunto el carrer Lleida de Tarragona, per evitar passar-hi... :)

    Sort de la companya..!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. hahaha, això li vaig al cambrer, "si us plau, pots escalfar el plat? però calent, calent." Per això van trigar tant en tornar a taula. :-)

      La companyia és molt en moments dolents :-)

      Salut!

      Suprimeix
  5. Hola compaña vec que les teves crítiques són una mica irreals en comparacio a la realitat ne llegit varies de varis puestos on jo també he sopat i dinat i penso que la teva manera de jutja ni es la correcta ni es la real ,la moda de se un foodie fan ta degut sentar bastant malament tothom ens creiem en dret de parla gratuïtament i creure'ns uns entesos en el món de les crítiques culinaries espero que siguis més objectiva en un futur proper gràcies sibarita del món!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Josep,

      Primer agrair-te la teva visita al bloc i el teu comentari.
      Les meves crítiques, com les teves, com les de tothom, són personals i no jutgen ni sentencien, són opinions i són tant correctes com les de qualsevol persona. I a més a més, són (repeteixo) opinions, no sentencies d'un judici: jo no jutjo ni tinc la veritat absoluta de res.
      També són és reals. Reals i verdaderes, la meva osa Pepa Pink demostra que he estat al lloc, així que sobre la realitat no es pot discutir.
      Per altra banda, de gratuïtes res, jo pago el compte allà on menjo i, com en qualsevol transacció econòmica, això em dóna dret a valorar si el preu que he pagat pel servei i plats rebuts m'ha agradat o no. No cal saber cuinar per dir si t'ha agradat una truita de patata o un arròs, no?

      Dius que tu també has estat en llocs que jo comento. Podries explicar la teva experiència i veuríem on difereixen. Perquè intueixo que només fas referència al llocs que he valorat amb baixes puntuacions, oi?

      Com et deia al principi, gràcies per la teva visita al bloc i al teu comentari.

      Salut!

      Suprimeix