Perdut com una pota de pop en un restaurant modern
D’un temps ençà, la pota de pop s’ha convertit en un plat comú a totes les cartes. Des dels restaurants més senzills als més sofisticats s’ofereix el popular cefalòpode en diverses preparacions.
Quan jo tenia menys edat que ara, els restaurants compraven el pop fresc i havien de seguir tot un ritual per coure’l, escaldar-lo quatre o cinc vegades en una olla de coure ben grossa i després deixar-lo bullir fins el punt de cocció perfecte.
La qual cosa normalment significava que al capdavant dels fogons hi havia una persona coneixedora d’un tipus de cuina que es transmetia de generació en generació.
L'elaboració tradicional era el pop a feira o el pop a la gallega (amb cachelos). Al pop ben cuit, amb sal, oli, pebre vermell i servit sobre una fusta, no li calen gaires filigranes més, si de cas, les patates que acaben de completar un plat excepcional de la cuina gallega.
A la cuina catalana no conec gaire la tradició del pop, més enllà del pop estofat amb patates o guisat al forn amb allioli negat. Aquí crec que som més de treballar el tema del popet!
Però tornem al present, el pop s’ha “democratitzat” ja que ara tothom el pot comprar cuit i envasat al buit.
Gràcies a això, el pop s’ha introduït als restaurants moderns, tavernes, gastrobars, gastropubs, gastrotavernes i demés “gastrollocs” i el serveixen com un dels seus plats estrella.
El pop ha passat a formar part de les seves cartes i sempre hi trobem una “interpretació” del tradicional pop a la gallega.
A mi em sembla que en alguns casos aquests plats serveixen per completar la carta amb un plat fàcil d’elaborar donat que ja arriba als restaurants mig preparat.
I sobretot la mítica “pota de pop a la brasa amb parmentier de patata”. Quantes vegades ho hem vist a les cartes?
M’agrada molt el pop i per això el demano molt sovint, però començo a estar una mica cansat de veure’l sempre a les cartes (en molts casos posat amb calçador)
I ara tinc un problema! Em comença a avorrir la pota de tant trobar-la a tot arreu. Amb el que m’agrada el pop!
Herr Karl's Ott
Comences bé 😂
ResponEliminaTambé una mica tip de cartes amb «pota de pop a la brasa», on el pop és de procedència exòtica (per dir-ho d'alguna manera) i la brasa, com a molt, es redueix a un cubicle amb algun preparat de carbó...
I ja com final de festa «amb parmentier de patata», quan l'aclariment «de patata» sobra. Altre cosa seria que fos de moniato, que després si caldria «de moniato» 😅
En fi... això és el que trobem...
Moltes gràcies pels comentaris!
EliminaNo he volgut entrar en el tema de la procedència del pop, que donaria per una altra mini-entrada. Simplement m'ha fet gràcia parlar de l'increment de la presència a les cartes dels restaurants de la pota de pop, gràcies a que el pots comprar a tot arreu cuit i envasat al buit. Per no parlar que moltes vegades, la pota de pop, es limiten a escalfar-la, posar-la sobre un puré de patates i servir-la a l'estil "toma cabrón" que he vist que tu comentaves algunes vegades 😂😂
M'encanta això del "toma cabrón". Hahahaha
EliminaÉs que el #tomacabrón defineix molt bé i amb poques paraules, cert estil de servei... 😂😂
EliminaAquesta frase, fa sorgir fa anys, quan passava els caps de setmana al Port d'Aiguadolç i teníem un petit estudi al damunt d'un restaurant, que no era pas econòmic, però era bastant deixat de cuina.
I quan servien una paella, ja réiem i deixàvem anar entre nosaltres «toma paella cabrón". No hi vam anar mai...